Ainhoa Amestoy d´Ors (Madrid, 1977) és llicenciada en Direcció d'Escena per la Real Escola Superior d'Art Dramàtic de Madrid, en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Complutense de Madrid, i doctora en Ciències del Llenguatge i de la Literatura per la Universitat Complutense de Madrid.
En aquesta ocasió entrevistem la directora madrilenya per la participació en el Festival de Teatre Clàssic de Peníscola de Los Cuernos de Don Friolera de Ramón María del Valle-Inclán, espectacle que dirigeix i adapta, i que està produït per Estival Producciones i la Comunitat de Madrid.
Quan es pensa en la figura de Valle-Inclán sol ser impossible classificar-ho, perquè la seua obra és inesgotable, poliforme, vastíssima. Pot ser que es tracte d'una de les figures més potents i interessants del nostre segle XX, absolutament modern, erudit fins a la sacietat, bohemi per excel·lència. Ja ho va dir Ramón Gómez de la Serna: “vell, fantasiós, genial”.
En Luces de Bohemia ja es troben els plantejaments de la teoria de l'esperpent, però la seua culminació o la seua manifestació més explicita és en Los Cuernos de don Friolera, obra poc representada i no tan coneguda. Referent a això ens comenta Amestoy: “des del meu punt de vista, valia la pena reivindicar-la, perquè l'últim muntatge va ser fa ja més d'una dècada. És un text que hauria de ser portat a escena de forma molt més habitual”.
La teoria que vertebrarà el pensament de l'escriptor gallec serà la de l'esperpent, una reivindicació de la dimensió tràgica (al mateix temps que còmica) de la societat espanyola en la qual l'escriptor va viure. I no sorprén la importància que li va atorgar Valle-Inclán al llenguatge, tant al popular, com al més elevat. La directora ens afirma que eixa dimensió lingüística ha sigut imprescindible a l'hora de muntar l'obra, comptant amb l'ajuda i talent d'un grup d'intèrprets especialistes: “quan t'enfrontes a una personalitat tan marcada i difícil com pot ser Valle-Inclán, necessites actors que ho sostinguen. Que siguen capaços d'aprofundir en eixe llenguatge potent i meravellós (…) Hem fet una anàlisi molt profunda del que volia dir Valle, i ens hem sentits fortes per a poder entrar en el joc que proposa”.
Amestoy, al llarg de l'entrevista, fa especial èmfasi en la idea de joc, i en què Valle-Inclán el proposa constantment: esdevé un xiquet jugant amb en llenguatge, les situacions, les convencions. En paraules de la directora, eixe joc és irresistiblement atractiu i consistent.
Continuant amb l'entrevista, Ainhoa ens comenta que una de les seues intencions amb la representació en qüestió era la de traslladar la noció de l'esperpent al segle XXI: “hem conegut en el segle XX maneres i modes de fer l'esperpent, i aquest a vegades ha sigut entés des d'unes claus i una perspectiva diferents. Nosaltres hem intentat alliberar-nos de totes eixes maneres que havíem vist en altres muntatges i mostrar un altre mode de veure'l”.
I efectivament, la directora i els intèrprets utilitzen l'esperpent per a evidenciar i denunciar fets que concerneixen a la realitat actual com seria la violència masclista i la proliferació de les fake news. En l'obra de Valle, i en la seua teoria de l'esperpent, es troba un terreny fèrtil per a acostar-se a aquestes qüestions d'actualitat, perquè la realitat del segle XXI és molt pròxima a l'esperpent.
Arran de l'alliberament dels drets de Valle-Inclán i Lorca al mateix temps, ens preguntem el perquè de la gran diferència existent entre el nombre de representacions de Lorca (més nombroses) i el dedicat a obres de Valle-Inclán. Muntar a Valle és massa ambiciós? A això, Amestoy ens contesta que: “Pot ser que hi haja una por o un respecte massa reverencial a Valle-Inclán. Jo crec que, amb summe respecte, cal faltar-li al respecte. És a dir, que si ell entrava en eixe món tan lúdic, on tot estava permés, per què no anem nosaltres també a prendre-ho des d'eixe punt de vista? (…) D'altra banda, el que no es pot fer és entrar a jugar amb Valle-Inclán així de primeres, ha d'haver-hi una anàlisi i un estudi profund”.
Finalment, com ja hem realitzat amb les entrevistes anteriors, proposem que la persona entrevistada trie una obra d'art. En el cas d'Ainhoa Amestoy, aquesta es decanta per dos: La vida és somni del comediògraf Pedro Calderón de la Barca i L'home que camina de l'escultor Alberto Giacometti. La primera elecció, segons Amestoy, respon a la relació i presència de Calderón en aquesta obra de l'escriptor gallec: “Valle-Inclán parla de Calderón en el seu text, jugant amb eixes mirades que llança a altres grans artistes, és a dir, mirant d'una altra forma la realitat”. D'altra banda, l'escultura de Giacometti es deu: “al fet que aquesta té moviment, com a moviment tenen els personatges teatrals, i al seu torn té eixa fragilitat, eixa vulnerabilitat que està revelant Valle en la peça: la dels éssers humans arrasats per la vida”.
Gerardo Dieterlen
