L'obra Dames maleïdes, ambientada en el període històric en què van ser escrites les tres novel·les de les quals sorgixen els tres personatges principals, Madame Bovary, Anna Karénina i La Regenta, va inaugurar el passat 9 de juliol la vint-i-setena edició del Festival de Teatre Clàssic Castillo de Peníscola.
Trio de dames en la inauguració del festival
L'obra Dames maleïdes, ambientada en el període històric en què van ser escrites les tres novel·les de les quals sorgixen els tres personatges principals, Madame Bovary, Anna Karénina i La Regenta, va inaugurar el passat 9 de juliol la vint-i-setena edició del Festival de Teatre Clàssic Castillo de Peníscola.
L'obra, escrita i dirigida pel dramaturg Chema Cardeña, aborda l'opressió, la manipulació i l'abús que van patir les protagonistes a les mans de la societat patriarcal de les seues respectives èpoques. L'obra manté l'equilibri entre una posada en escena austera, uns diàlegs carregats d'emoció i una il·luminació i una música hàbilment manejades, atrevint-se fins i tot amb *Girls Just *wanna *have surf de vela ràpid a mode de tema principal.
Malgrat ser una vetlada marcada pel partit de futbol disputat entre Espanya i França, el públic es va mostrar receptiu, captivat de principi a fi per la magnètica interpretació del repartiment i la impecable direcció. El silenci, que va regnar en tot moment, va ser trencat únicament per l'esclat d'aplaudiments en finalitzar l'obra.
*******
Calor, aplaudiments i escenes sota les estreles: Una nit de teatre.
"Tu tranquil, que si marca Espanya se sentirà per tot el barri antic", li diu al seu marit la dona que tinc darrere de mi en la cua.
“Segurament armen molt escàndol”, contesta ell.
No són d'ací, encara que no hi ha molta gent del poble, reconec entre la gentada a una tia llunyana i al seu net, més amunt en la cua. La dona parla amb un deix aragonés i es queixa de la cua, com si a Saragossa no n'hi haguera. Han arribat al mateix temps que nosaltres, sense alé i amb el got de paper amb orxata xopat i trencat.
El carrer està desert. Les botigues de *souvenirs, que en estes dates solen tancar a les dotze, estan buides, il·luminant-nos amb els seus halògens. Fa una calor horrorosa i la gent que està en la cua, en la seua majoria gent gran en parella, es queixa de la lentitud amb la qual avança
"No ha de faltar molt", li diu una dona amb accent català a la seua amiga, mentres es torna a guardar el mòbil en la bossa. Té els cabells arrissats tenyits d'un color roig estrident i cobert per una espècie de turbant blanc amb lluentons. L'amiga mou els peus, incòmoda.
La dona aragonesa a la qual no li agraden les cues es trau el ventall de la bossa i comença a ventar-se, quasi furiosament, colpejant-se en el pit, com les dones de missa. Cada *swish *swish del ventall em dona aire en el clatell. S'agraïx.
De sobte, m'adone que la cua va avançant. Em pose de puntetes i mire per damunt del muscle de la dona del turbant. Ja han obert les portes de metall i la gent entra com si fora el primer dia de rebaixes.
Ja estem pujant les escales que porten fins dalt, on estan els taquillers.
“Va avançant, encara sort”, li diu la dona aragonesa al seu marit. “Una estona més i em cauen els peus”.
“Ja va més ràpid, sí”, li contesta ell, tímidament.
Res més creuar l'arc de pedra que dona accés al pati d'armes, un sospir col·lectiu d'alleujament s'escolta quilòmetres de distància, perquè les parets de pedra ens aïllen de la calor i dels crits dels seguidors de futbol dels bars pròxims, almenys dels que tenen televisió.
Després d'uns minuts buscant maldestrament el meu seient, dos-cents un, llotja, pati dret o esquerre?, ho trobe i em sent. Fa fresc, que no frig, però corre eixa brisa de quan estàs prop de la mar.
Darrere de mi sent la mar, les ones trencant contra les roques. Fa olor de salnitre. Mire la costa, la llum dels hotels sembla estendre's fins a la línia que separa la mar del cel, desdibuixant-se a mesura que s'aproxima.
Dins del pati se sent un murmuri general mentres els seients comencen a omplir-se. Vestits de lli i camises de tots els colors m'envolten, buscant el seu seient entre el meu. Sent el *clac, *clac de les sandàlies de jute en pujar i baixar els escalons de pedra.
Al meu costat se senta un home major, i al seu costat la seua dona. Intercanviem un “bona nit” de cortesia i l'home torna al seu mòbil. Veig pel *rabillo de l'ull com busca el partit en el mòbil. La seua dona també ho ha vist.
“Ara ho apagues, eh?”, diu, seriosa. “No em faces com l'any passat, que em vaig passar una vergonya quan et va cridar Javier… *Va, apaga-ho, que jo ho veja”.
Resignat, l'home apaga el mòbil i li ho guarda en la butxaca davantera de la camisa.
La llum dels focus que il·luminen el pati es va atenuant fins a quedar-nos a les fosques. A poc a poc, es van encenent les llums de l'escenari, il·luminant una espècie de plataforma en el mitjà. A mesura que es van encenent, va disminuint el murmuri. Pel costat dret de l'escenari apareix un home, que es presenta com Javier Sahuquillo, el director del festival, i parla de l'obra que veurem. Se senten murmuris entre el públic.
“Jo ja la vaig veure a València”, li comenta una dona a una altra. “Quan va vindre el major vam anar a veure-la. Està molt bé”.
Els xiuxiuejos s'apaguen al mateix temps que *Girls *just *wanna *have surf de vela ràpid comença a sonar. Les llums il·luminen el centre de l'escenari, on, sobre una plataforma giratòria estan les tres actrius principals, immòbils, esperant el moment just per a començar la funció.
Xou estafe.
Quasi una hora després cau el teló, metafòric, i el fosc en l'escenari ve acompanyat d'un esclat d'aplaudiments per part del públic.
En finalitzar i, com un banc de peixos, sincronitzats, ens dirigim tots cap a l'eixida.
“Doncs a mi m'ha agradat molt, això sí, llàstima del vent, m'estava congelant”, li diu un home a la seua dona.
“Ha estat de puta mare, no?”, li diu una xica jove a la seua parella mentres baixen les escales. “M'ha agradat sobretot la música. I a tu?”
“Ara, a agafar el cotxe de línia fins a l'hotel”, li diu al seu marit la dona aragonesa a la qual no li agraden les cues, mentres baixen per la costa del parc d'artilleria.
“Perquè quina alegria”, li contesta ell, tímidament.
Laia Monsalve