La tragèdia del hui: Álvaro Tato dibuixa el camí entre quatre tragèdies clàssiques per a arribar de l'Antiga Grècia al hui, o d'Antígona, Èdip o Jocasta a qualsevol de nosaltres. Amb el pols habitual de les seues propostes, reivindica que només fa falta apuntar-se als originals per a entendre que la solemnitat a la qual ens hem habituat, en realitat, mai va ser l'essència, que era una altra cosa. Tebanas conta que ni les tragèdies són tan serioses, ni els clàssics tan antics.
Per què, després de tota la teua carrera, arribes a aquesta saga de mites grecs?
Podria dir-te que la tragèdia grega sempre ha sigut una passió per a mi, com per a qualsevol amant del teatre, per la qual cosa té de “art total”. Crec que en molts muntatges de les últimes dècades s'ha entés com un gènere solemne al qual calia admirar o reverenciar, però jo crec en tot el contrari. Ja des que estudiava en la facultat o en la RESAD ha sigut una sort tindre com a professors a llatinistes i especialistes en grec i teatre que m'han parlat d'una altra tragèdia, que té molt més a veure amb la idea d'art total, amb la fusió de poesia, música i dansa. Per això jo, durant 20 anys de carrera, sempre havia tingut la temptació d'acostar-me a aquest gènere. No obstant això, sembla que el camí ens portava pel costat contrari, perquè tant en Ron Lalá com en Ay Teatro som còmics, bufons, comediants. I sent que això ja banya la meua visió de la realitat! Però en Ay teatro ens permetem córrer els riscos més extrems possibles, i juntament amb Yayo Cáceres i Emília Yagüe, decidim que aquest era el moment d'acostar-se a la tragèdia des d'ací. És a dir, sense abandonar el nostre llenguatge, que funciona en els teatres i que mescla vers i música, que és actiu, coral i amb pocs elements, perquè es basa en la metonímia i la sinècdoque. I, en mirar totes les possibilitats, vaig creure menys interessant enfocar una sola tragèdia que un cicle sencer, per l'esperit de romancer. Durant el confinament m'havia obsessionat amb el mite d'Èdip. Em semblava que hi havia un gran contacte entre el que ens està passant, entre estar confinats per una maledicció que no sabem molt bé qui ens va posar damunt i eixa sensació de poble maleït, que es contava molt bé en el mite. Tenia un esbós, llavors, que hem prolongat amb Tebanas.
En Tebanas has concentrat quatre grans tragèdies en tot just 80 minuts. Com ho has aconseguit?
La condensació era essencial per a nosaltres… Condensar totes les trames, i, sobretot, la poesia sense que perdera integritat. Fins que arribem a la sala d'assaig no sabíem si seria possible, o si realment era necessària la versió completa, com havia fet, per exemple, Manuel Canseco en el seu Cicle Tebà, perquè la nostra idea era la contrària: xuplar profundament les trames, convertir-les en un esquelet de successos que tinguera tota la potència. I, a mesura que anava tallant i depurant, m'adonava que era més senzill del que semblava, més encara buscant el ritu furiós i violent de les nostres obres. Veure la tragèdia com una sèrie de passions desenfrenades ens permetia contar les coses molt de pressa, que no vol dir precipitadament, perquè la tragèdia de Tebes no tracta sobre gent que pateix, sinó sobre gent que no vol patir… Tràfic d'odis, amors, passions, incestos, cerques de la veritat, de la veritat política enfront de la veritat del cor. Tot això es pot contar sense perdre la integritat formal, entenent-ho com, en paraules d'un membre de l'equip, un sopar de Nadal que ix particularment malament.
Llavors, com relaciones la tragèdia amb el públic de hui?
Tant Yayo Cáceres en la direcció com jo en la dramatúrgia, creiem en el teatre festa. Hi ha gent que diu que hem renovat alguna cosa, però jo pense que la nostra originalitat ve de què hem mirat cap arrere i hem intentat recordar als espectadors les veritats del teatre: la celebració i el joc, la part pel tot: (una branca és un arbre, una arma és la guerra, i un ésser humà és l'ésser humà). D'altra banda, hem utilitzat el vers, la música del nostre idioma feta amb vers blanc, que recorda a la poesia elevada, però de la qual l'espectador percep el pols, el cor, el ritme cardíac. El tercer element bàsic, per a nosaltres, és la música. En Tebanas, com en tots els nostres espectacles, tots els intèrprets canten, toquen i ballen. Tot forma part de la sensació de festa, de deixar la tecnologia arrere i deixar-se portar pel cos i el que som nosaltres. Això és el que intentem practicar en l'escenari.
Com funciona el diàleg entre aquests dos mons i temps?
Hem intentat construir el pont amb l'honestedat de la versió; creiem que, si eres honest amb les paraules originals dels textos, no és necessari fer cap modernització. De fet, creiem que, la majoria de les vegades, el perill de versionar consisteix a voler portar massa al present alguna cosa que ja és present per si mateix, perquè està calent i viu. Se sol creure que, per ser clàssics, han de ser traduïts amb ampul·lositat o solemnitat, fent virgueries verbals o imposant un barroquisme lingüístic que no existeix. Per exemple, Julieta diu: “The mask of night”, i s'ha arribat a traduir com “El cendal del crepuscle”. Amb Èsquil i Sòfocles passa una cosa semblant, perquè, quan observes els versos grecs originals i els tradueixes amb afecte, t'adones que hi ha una neciesa… La seua poesia és ruda, són pedrades, i en traduir eixa sonoritat i eixa puresa, trobes la modernitat.
I, dins de tot aquest plantejament, quin paper té el cor?
El cor és la base estructural: Tot emana del cor, per això l'obra es diu Tebanas. A mesura que van construint la trama, eixos sis tebans representen la ciutat, Occident i la civilització, i d'ells emergeixen Creont, Antígona, Ismene, Eteocles, Polinices i tots els personatges, per a després tornar. A més, hi ha un altre personatge que va oscil·lant per tota l'obra: l'Esfinx, interpretada per Marta Estal, que va entrant i eixint de l'acció aportant eixa part de la màgia, la maledicció i el delicte de sang que subjau davall del drama familiar.
Té aquesta elecció alguna lectura política?
Sens dubte i, de fet, no hi ha cap lloc millor que el teatre perquè es produïsca la política. Ho diu l'origen de la paraula, “la ciència de la polis” està en escena perquè estem parlant de nosaltres. I tota la tragèdia grega, sense pràcticament cap excepció, parla del col·lectiu. Crec que eixa és una altra de les grans creences errònies que se solen tindre: una mirada burgesa que pensa que són històries de gent individual patint. Però tota la tragèdia tracta sobre el poble, sobre la ciutat, sobre l'horror que significa el salt del màgic i el mític al real, o sobre l'horror que significa l'error dels governants sobre la gent. Per a nosaltres, el teatre mai és un púlpit ni un lloc des del qual donar missatges, sinó una plaça des de la qual emetre preguntes. I, efectivament, el fet que tots siguen tebans, i algú es pose una corona per a ser Èdip o una cinta per a ser Jocasta, però després li la lleve i torne a ser el cor, és una consideració política.
T'atreviries a dir alguna pregunta que faça aquest muntatge als espectadors?
Sí. M'agradaria pensar que traslladem la gran pregunta de la tragèdia clàssica, que travessa la veu d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides: qui som nosaltres, i qui continuem sent? Si intentes traslladar aquestes tragèdies amb honestedat al hui, fent una traducció del vers el més neta possible, amb música en directe, amb la passió i l'energia que s'allunyen de la solemnitat, es continua formulant eixa pregunta, que continua operativa perquè encara commou. De fet, hi ha molta gent que, en eixir de veure Tebanas, se sorprén del molt com s'assembla, canviant els noms, a la situació actual. Clar! La tragèdia segueix visca perquè és capaç de mirar-nos als ulls.
Quina diferència Tebanas de la resta dels vostres espectacles?
La mirada cap a l'horror, cap a l'abisme. Ja ho havíem practicat alguna vegada perquè a vegades ens agrada que l'humor es torne fosc, per exemple, a Malvivir, una adaptació de la literatura de múrries del segle d'or. El nou és que, en comptes de buscar el riure poètic, busquem el plor poètic en un intent de no plorar, perquè creiem que la clau de la tragèdia, precisament, és eixa: no plorar. És l'ésser humà desplegant-se davant l'horror per a lluitar contra ell, contra l'odi, contra el desig en una batalla que ja se sap perduda. O, com se sol dir sobre la tragèdia, és una barca lluitant contra unes ones massa grans per a ser vençudes, perquè, segurament, la condició humana consisteix en aquesta lluita desesperada.
En aquest moment, quin aprenentatge diries que et deixa Tebanas?
Encara que és una cosa prematura parlar d'això perquè acabem de començar (estarem de gira tota la tardor i hivern, i després es podrà veure en el madrileny Teatre de l'Abadia), de moment em quede amb la paraula “futur”. Futur per l'equip artístic, perquè ens acompanyen grans artistes que són músics, cantants i actors ja consumats, sent encara xavals en la vintena, i futur per les possibilitats que espere que òbriguen les preguntes que compartim amb els espectadors. Crec que el món actual necessita la tragèdia contemporània, necessita formular-se aquestes preguntes una vegada i una altra, i necessitem continuar escoltant els clàssics, perquè els nostres problemes i conflictes no es difereixen tant de l'Atenes de Pèricles.
Xiana Arias Menor
