“Són ja despulles del vent” és una de les frases que es poden llegir en el decorat, en asseure'm en una de les poques cadires que es trobaven sobre l'escenari la vaig poder percebre. A simple vista semblava no tindre cap sentit, més tard descobriria que completava un dels textos d'un dels personatges de l'obra El castell de Lindabridis.
“Són ja despulles del vent” és una de les frases que es poden llegir en el decorat, en asseure'm en una de les poques cadires que es trobaven sobre l'escenari la vaig poder percebre. A simple vista semblava no tindre cap sentit, més tard descobriria que completava un dels textos d'un dels personatges de l'obra El castell de Lindabridis.
En apagar-se les llums i donar principi l'obra, els actors es van mirar amb complicitat, com desitjant-se sort entre ells per a la gran nit. Després d'eixes mirades, van començar a cantar al so dels instruments en directe. Molts dels instruments semblaven trets de la mateixa època de la composició de l'obra. Com si de joglars per a entretindre al públic es tractara, els actors-músics van aconseguir que els espectadors no perderen en cap moment l'atenció sobre el que estaven veient, mantenint-los en tensió durant les batalles i enfrontaments.
L'ús del decorat, que els propis artistes s'encarregaven de moure per a situar als assistents, va fer que l'obra anara més immersiva i captivadora. De sobte, ens podíem trobar en la cova del Faune, i amb uns moviments perfectament coordinats per part de l'elenc, podíem transportar-nos al castell de la princesa *Lindabridis, o estar presenciant les batalles dels seus pretendents.
No obstant això, el que va fer més màgica la representació va ser que el transcurs del viatge del castell ocorreguera sobre un real com és el castell de Peníscola. La mescla del fons rocós amb els versos del segle XVII aconseguia que l'atmosfera de la peça teatral anara més creïble.
A mesura que transcorria l'obra semblava cobrar més sentit la història, sent la pròpia *Lindabridis qui explica per què necessita trobar un marit, o com amb el seu castell màgic es va transportant per ciutats com a Babilònia. Els actors, especialment *Claridiana, van aconseguir algun somriure i riallada dels presents. La música tenia molta importància, però, així i tot, va estar molt present el diàleg còmic que va escriure el dramaturg Calderón de la Barca. Així mateix, els actors van interactuar bastant amb els espectadors presents damunt de l'escenari, fent-los guardar les regnes dels seus cavalls imaginaris o preguntant-li un d'ells a la meua companya de cadira un “què tal?” quan s'amagava acatxat al seu costat.
La representació teatral va arribar a la seua fi amb un bon desenllaç per als personatges, trobant tots l'amor i sent la princesa la que finalment hereta el tron de Tartaria. A més, van acabar cantant la mateixa cançó amb la qual van començar la peça. Molt agraïts i saludant més d'una vegada al públic, els actors van eixir de l'escenari després d'abraçar-se entre ells. Van tornar a compartir mirades còmplices, encara que esta vegada de satisfacció, per com havia transcorregut la nit, deixant arrere el lloc on tanta màgia havien aconseguit transmetre feia a penes uns minuts.
Isabel Marqués Simó
