Com farà la funció interessant una sola persona, parlant i parlant quasi dues hores? Era la pregunta que semblava estar en la ment dels quals, escèptics, miraven l'escenari, quasi nu, de no ser per un tamboret, un micròfon i una tauleta de nit.
Aquesta nit el vent no corre. Res. Ni un poc.
Com farà la funció interessant una sola persona, parlant i parlant quasi dues hores? Era la pregunta que semblava estar en la ment dels quals, escèptics, miraven l'escenari, quasi nu, de no ser per un tamboret, un micròfon i una xicoteta tauleta de nit.
Ventant-se amb el programa del festival que li han donat a l'entrada, Manuela maleeix mentalment a la seua jo de fa poques hores, quan va decidir agafar les butaques en primera fila, sense saber de què anava l'obra. Què més donava? Anar al teatre era una simple excusa que usava per a escapar-se unes hores de la gentada que s'apoderava de Peníscola. En tancar la botiga i, amb la intenció de retardar tot el possible l'anar a casa, fer el sopar i anar a dormir, un dia darrere l'altre, per què no anar al teatre? Arrossegant a la primera amiga que es deixara, l'acompanyaven al teatre.
“Si haguera sabut que era de comèdia no haguera agafat els seients tan prop de l'escenari”, li diu a la seua amiga. “Segur que ens fan fer el paperot.”
“No, dona, no, si està ell només, com ens faran res?”, li contesta ella. “A més, segur que fins i tot li falta temps al pobre xic, tanta estona parlant, ja em diràs.”
“Igual tens raó”, li contesta Manuela, distretament.
L'aleteig dels programes i ventalls se superposa al rogle de veus que, com sempre, predomina pel pati de butaques.
“Es veu que és la segona part”, li diu la xica que té al costat al qual sembla ser el seu nuvi. “No veus que posa 02?”
“Doncs anem bé”, diu ella amb cara de resignació. “Si no hem vist la primera. No ens assabentarem de res.”
“El que no entengues m'ho preguntes a mi, que ens vam passar un mes sencer llegint Hamlet en classe de literatura”, li contesta ell. “De tot no me'n recorde, però de la majoria sí.”
Abans que puga contestar, la coneguda veu els adverteix una vegada més. Recol·locant-se en els seients i, a mesura que les llums s'atenuen, totes les mirades es claven una vegada més en el nu escenari.
I llavors apareix ell. L'ombra de la seua silueta sembla ser part del decorat. Amb la mirada fixa, el micròfon fermament agafat per unes mans nervioses i amb els aires de grandesa i bogeria que caracteritzen al seu personatge, les dues hores van passar com deu minuts. L'incessant aleteig furiós de programes i ventalls és interromput únicament per irreprimibles accessos de riure del públic i, per descomptat, per l'esclat d'aplaudiments en acabar.
“No ha estat malament, no?”, sent dir Marta a la seua esquena.
“Aplaudeixen perquè s'ha acabat, per fi”, li contesta el marit a la dona.
No sent el que li contesta la dona al marit, però sí que escolta el colp que, amb el programa, li assesta la dona.
“Si és que eres un ruc, no et puc traure de casa.”
Deixant-los arrere, Marta i la seua amiga travessen les portes del castell.
“A mi m'ha agradat molt, i a tu?”
“Ha estat molt bé, sí”, li contesta Marta, distretament. “Això sí, encara sort que no ens ha dit res.”
“Encara sort.”
Laia Monsalve
