L'obra Les bogeries per l'estiueig del dramaturg Eduardo *Vasco, basada en la Trilogia de l'estiueig (Trilogia della villeggiatura) del dramaturg italià Carlo Goldoni, li va prendre el relleu a Dames Maleïdes de Chema Cardeña el passat 11 de Juliol en el XXVII Festival de Teatre Clàssic Castillo de Peníscola, superant expectatives i amb aforament complet.
Riures i aforament complet amb Les bogeries per l'estiueig
L'obra Les bogeries per l'estiueig del dramaturg Eduardo *Vasco, basada en la Trilogia de l'estiueig (Trilogia della villeggiatura) del dramaturg italià Carlo Goldoni, li va prendre el relleu a Dames Maleïdes de Chema Cardeña el passat 11 de Juliol en el XXVII Festival de Teatre Clàssic Castillo de Peníscola, superant expectatives i amb aforament complet.
La versió de Novembre Companyia de Teatre de Les bogeries per l'estiueig, escrita pel dramaturg italià Clar *Goldoni a mitat del segle XVIII, narra l'enfrontament de dos famílies adinerades a principis del segle XX preocupades amb mantindre les aparences mentres es disposen a partir cap a *Montenero (Toscana) per a inaugurar l'esperat estiueig. Vestits estil anys 20, cançons dramàtiques i un romanç enrevessat componen esta divertida comèdia que va arrasar el passat 11 de juliol al Pati d'Armes del Castell de Peníscola.
El silenci que va dominar la funció del passat 9 de juliol va brillar per la seua absència durant la representació d'esta obra, sent reemplaçat per riures i riallades, com a resultat de les divertides interpretacions per part dels actors i actrius que componen el repartiment.
*******
Comèdia, glamur i aforament complet: Carmen i Benito.
“Adrián! Estigues quiet una estona, fill”, li crida l'àvia al net, que juga amb els altres xiquets al pilleta-pilla corrent en cercles al voltant del Pati d'Armes. “Quin *hartura de xiquet. Sent.”
Havien anat a la platja, a la piscina, al parc i havien pujat a peu fins al castell, però el xiquet no es cansava de córrer d'ací cap allà, escalar tot el que podia i, per descomptat, molestar als avis.
“*Aiden, àvia, em dic *Aiden”, li contesta amb veu cansada el xiquet mentres se senta entre els dos.
“Tu et dius Adrián, que no sé quina mania té ara la gent amb posar els noms en anglés”, diu per a ella mateixa. “Si som de Saragossa”.
Avi i net intercanvien una mirada, com dient “És el que hi ha”. La del net sembla acusadora, fins i tot *reprochadora “Et vas casar amb ella. Vas fer el llit, ara dorm en ella.”
“Però si encara queda una estona perquè comence l'obra, Carmen. Deixa al xaval que faça amics, que ací no té cap”, li diu el marit, tímidament.
“Que no, Benito, que no, que em posa nerviosa tot el sant dia corrent d'ací cap allà”, contesta, mentres es trau el ventall de la bossa i comença a ventar-se, al ritme de les altres dones del públic. “Que només és el primer dia i ja em té negra.”
El xiquet s'asseu en la cadira, de braços plegats i la mala cara. “S'ha intentat”, li murmura el seu avi, acariciant-li el pèl.
La mare li ho havia portat als avis, perquè li ho cuidaren, naturalment. El xiquet, de nou anys, era clavat al seu pare en tot: mata de pèl marró, ulls color café i la cara plena de pigues… En tot, excepte en l'energia que tenia. El pare, un vague de *Anento (poble de la província de Saragossa), no feia més que encadenar contractes temporals, un darrere l'altre, del que fora: cambrer, personal de manteniment, jardiner… Anem, que feia de tot menys treballar.
Si ho sabia ella! El seu propi marit havia sigut un d'eixos. Abans de casar-se li havia dit que ell el que volia ser era cantant, com Nino Bravo i Els *Brincos. Ella li havia dit que *nanai, que de ser cantant no es viu, llevat que sigues com els grans.
“Però tu de Nino Bravo tens el que jo de la *Dúrcal. Que no, que un home el que ha de fer és guanyar diners per a la família i punt.”
I fi de la discussió. En uns mesos havia entrat en el negoci del pare, d'aprenent de delineant, s'havien casat i havien tingut a la filla.
Estiuejaven a Peníscola des de feia uns anys, sempre en el mateix hotel, que li ho coneixien amb detall. I des de l'any passat anaven al teatre tots els dies, tots els dies que hi havia, clar. Així treia al marit de l'hotel, que amb els anys li agradava menys i menys eixir a passejar.
Mira al seu voltant, sense deixar de ventar-se, que fa una calor horrorosa i, en estar asseguts al pati de butaques esquerre no els arriba la brisa marina de l'altre dia. Estan tots els seients ocupats i, a diferència de l'última funció, el públic és molt més jove, i sorollós. Mira cap a l'escenari i veu en els camerinos improvisats en el Saló Gòtic a una dona vestida amb roba dels anys 20, mirant el seu telèfon. Es veu obligada a reprimir un riure mentres les llums del pati s'apaguen a poc a poc i les de l'escenari s'encenen.
Encara que constantment feia preguntes i es retorçava en el seient, a Adrián o *Aiden o com li done la santa gana dir-se, li havia agradat l'obra, i molt. Això pensava la seua àvia en tornar, asseguts els tres en la part de darrere de l'autobús, El xiquet s'havia quedat mirant la representació amb els ulls oberts, rient quan calia riure i aplaudint quan calia aplaudir.
“Què, t'ha agradat?”, li pregunta l'avi al net, baixant l'esplanada del Parc d'Artilleria.
“M'han agradat les cançons”, li va contestar ell. “Canten com en la tele i quasi tan bé com tu, avi.”
“No sé, no sé. I a l'àvia quina?”, li pregunta, dirigint-se a ella. “Li ha agradat?”
“Ha sigut una bona nit, no?”, contesta ella, sense deixar de ventar-se.
Laia Monsalve
