Burro, dirigida per Iaio Càceres i interpretada pel gran actor Carlos Hipòlit, és un monòleg amb música en directe que narra la història d'un ruc sense nom que porta a l'espectador a través de sis mil anys d'història, des de l'Antiga Grècia i la Roma clàssica fins a la Modernitat.
L'obra Burro del dramaturg Álvaro Tato va triomfar el passat 13 de juliol en la XXVII edició del Festival de Teatre Clàssic Castillo de Peníscola.
Ruc, dirigida per Iaio Càceres i interpretada pel gran actor Carlos Hipòlit, és un monòleg amb música en directe que narra la història d'un ruc sense nom que porta a l'espectador a través de sis mil anys d'història, des de l'Antiga Grècia i la Roma clàssica fins a la Modernitat.
Combinant relats clàssics sobre rucs, destacant entre els seus autors a Cervantes, Shakespeare i Ovidio, amb una posada en escena original, música en directe i una interpretació feroç per part de Carlos Hipòlit, es pot afirmar sense pudor que Burro, si s'ha de jutjar per la reacció entusiasta del públic, va ser un èxit.
*******
Brisa, crítiques i *foulards: Carmen i Josefa.
“Jo a este ho conec d'Explica'm”, diu Carmen, ventant-se. “De quan la pandèmia.”
“*Hmm?”, li contesta la seua amiga, alçant la mirada del mòbil.
“Josefa, filla, no m'he deixat al marit a l'hotel perquè ara m'ignores tu també.”
“Perdona, però és que estava parlant amb la meua filla. Que em porten demà a Ainara i, xica, que no s'aclarix per a trobar l'hotel”, contesta ella, ficant-se el mòbil en la bossa.
“Doncs que ho mire en el *Maps eixe, que ara el mòbil t'ho fa tot”, contesta Carmen. “A més, no era informàtic el marit? Que ho mire ell.”
Josefa assente amb el cap, perquè Carmen calle, més que per una altra cosa. Es coneixen des de fa tres dies, en coincidir a la terrassa de l'hotel, desdejunant. Des de lluny, Carmen li havia semblat igual que qualsevol altra dona major de l'hotel, perquè quasi totes estan tallades pel mateix patró, fins i tot ella mateixa: cabells curts, però no gaire, pels muscles, i tenyit ros fosc o marró; ulleres de sol, grans i fosques i bossa folgada marró o daurat. En l'única cosa en el que es distingien era a la roba, no precisament en l'estil, sinó en la qualitat; les que li ho podien permetre portaven marques cares, Tous, Adolfo Domínguez, *Loewe, etc., i les que no, es conformaven amb imitacions del mercat ambulant a sis euros.
La mateixa nit de conéixer-se havien sopat junts, Carmen, Benito, ella i el seu marit, Paco. Havien menjat, rigut i acordat quedar al matí següent per a anar a la platja. De tornada a la seua habitació, preparant-se per a anar-se a dormir, amb els seus mil i una cremes barates escampades per tot el repeu del bany, pensava en la casualitat que havia sigut conéixer-los. Semblaven ser la mateixa parella, elles, dominants i ells, tranquils i tant a Benito com a Paco els encantava el futbol, però havien de veure'l en el mòbil, perquè sempre semblava coincidir amb la pel·lícula/serie de televisió/novel·la turca preferida d'elles. Així que quan Carmen li va proposar anar al teatre va acceptar de seguida.
Mira al seu voltant, estan assegudes en la llotja, que està només a uns escalons per damunt de la resta però que era suficient perquè la seua amiga haguera estat presumint tota la vesprada. Increïblement, aconseguix escoltar les ones trencant contra les roques per damunt de l'incessant monòleg de Carmen i la brisa, tènue i no gaire fresca, però a cavall regalat no cal mirar-li la dent, li fan traure el *foulard blau que porta sempre en la bossa per si de cas.
El murmuri de veus es va atenuant al mateix temps que ho fan les llums del pati de butaques, mentres que les de l'escenari es van encenent, revelant unes pedres, unes cadires i als actors.
Ja de tornada a la seua habitació, abrigallada en el llit, amb les seues cremes en la cara i el seu marit al seu costat, va pensar que havia passat una bona nit.
I era veritat.
Laia Monsalve
