Shakespeare amb accent gadità Des del ressò d'un crim real fins a les ombres de Macbeth, Las Niñas de Cádiz tornen als escenaris per a omplir de festa, humor i pols andalús els motles de la tragèdia clàssica. En La Reina Brava, s'acosten a Shakespeare no per a repetir-lo, sinó per a recordar-nos que el que ens fa mal, ens mou o ens espenta hui, no és tan distint del que estremia als personatges de llavors.
Com sorgeix la idea d'escriure La Reina Brava? Perquè no és una adaptació directament.
En els últims anys, nosaltres hem treballat amb els clàssics grecollatins de diverses formes. Per exemple, Las bingueras de Eurípides és una revisió del mite de les Bacants o, amb El viento es salvaje, el que vam fer va ser convertir una història contemporània en una tragèdia grega, i per això apareixien personatges com Fedra, Medea, el cor… Estàvem convertint a dones contemporànies en heroïnes tràgiques.
En el cas de La Reina Brava, ja feia un temps que una bona amiga m'havia preguntat que quan anàvem a fer un Shakespeare, així que el tenia al cap, encara que no pretenia forçar-lo. Més tard, em vaig trobar amb un succés que va ocórrer a principis d'aquest segle XXI, un assassinat, i, de sobte, em vaig dir: Això sí que pot ser el punt de partida per a fer un Shakespeare. Eixa va ser la primera llavor. A partir d'ací, em vaig documentar i vaig començar a transformar el succés, que es va convertir en una anècdota de la qual sorgeix la història perquè, en realitat, es mantenen els personatges, però la resta…
Quin havia sigut el teu contacte amb Shakespeare abans d'això?
No havia tingut molt. El vaig estudiar en Corazza, i l'havia treballat professionalment una vegada en la meua vida, en un muntatge de Somni d'una nit d'estiu. Però per a res soc una experta! Jo defense que per a fer un muntatge no has de ser especialista, ni conéixer-lo absolutament tot, ni tindre el recorregut més llarg del món, encara que és cert que, quan em vaig proposar fer aquesta obra, em vaig posar les piles i vaig començar a estudiar. Sobretot, vaig llegir molt i vaig veure muntatges de The Globe Theater. De seguida em vaig adonar que el que més m'interessava era la vena popular. Són obres de teatre que es representaven per a tota mena de públic, la gent està dreta, els actors els interpel·len directament, trencant la quarta paret sense escrúpols… I, just ací, és on he buscat l'ancoratge: Jo no soc una experta ni pretenc descobrir una nova visió de Shakespeare, però conec i connecte amb el teatre popular i allò que representa.
De fet, veniu just d'ací.
Clar, tot va sorgir de La Chirigota de las Niñas. Érem una de les primeres agrupacions de dones que eixia als carrers de Cadis a cantar, a cantar amb el públic, en les festes, les borratxeres, xopades de tradició… El nostre desig sempre ha sigut traslladar eixe sentit de la festa profunda que es viu als carrers del carnestoltes a l'escenari, retornant-li al teatre el seu sentit antic i primitiu: una festa, una festa amb el públic, una catarsi. Recorrem als grans mites clàssics de la literatura perquè estan en allò col·lectiu, i en les persones sempre queda alguna cosa d'ells, encara que estiga adormit. Per això continuen funcionant.
Ja tenies experiència treballant amb clàssics grecollatins. Com ha sigut aquesta vegada el procés? Hi ha hagut diferències?
En realitat, Shakespeare té molt a veure amb els grecs i romans, encara que pense que requereix un treball més subtil de psicologia, molt relacionat amb el teatre contemporani, i que, al principi, m'espantava un poc. No obstant això, en entendre els textos més enllà de les paraules, xopant-me de la seua naturalesa escènica i el seu costat més popular, vaig trobar la manera de passar les seues formes i personatges per Cadis, per la nostra història i per la realitat espanyola. Al final, encara que tot semble molt més complex, Lady Macbeth podria ser una dona que l'única cosa que vol és que la seua filla aprove una oposició, saps? Portar Shakespeare a Espanya d'aquesta manera suposa acostar-se a Berlanga o Rafael Azcona, fent un espectacle més prosaic del que s'espera, que manté l'humor negre i la naturalesa transgressora dels carnestoltes.
Més enllà del teatre popular, què t'ha permés unir tots aquests universos?
La fascinació pels personatges amorals, que és una cosa que nosaltres cultivem des de fa molt temps: ens fixem en eixes persones que se senten per damunt del bé i del mal. Per exemple, en Las Bingueras de Eurípides hi ha una senyora que ha assassinat al seu fill, però, al final, és bona o és dolenta? Sempre ens han interessat els personatges que es mouen en eixos límits ambigus, i els de Shakespeare són ací, posant les seues passions per damunt de tot, sense cap mena d'alliçonament moral. Per això són possibles Ricard III o les bruixes de Macbeth. I, encara que en La Reina Brava continuem movent-nos en el terreny del grotesc, aquesta construcció de personatges està més matisada. Suposa un pas més en el recorregut de la companyia.
Com ha sigut el procés de creació fins a arribar al resultat final?
Va tindre diverses parts. Al principi, Alejandra López, Rocío Segovia i jo vam fer un “taller de dramatúrgia”, en el qual vam estar imaginant com podíem construir aquesta obra, com organitzar els successos, la informació… Després, jo em vaig encarregar d'escriure'l, i vaig presentar una sèrie d'esbossos, que ja van tindre molt bon acolliment en la companyia. A partir d'ací, vam anar polint a mesura que féiem lectures i analitzàvem el que ocorria. Va ser un procés de depuració, en el qual, sobretot, vaig canviar estrofes cultes per populars en una cerca de l'humor. Finalment, va començar el procés d'assajos, sobre el qual continuem polint fins a arribar a la proposta definitiva. Ha sigut un procés dur, perquè era molt arriscat i es tracta d'una cosa nova, una cosa que encara no coneixíem. També ha sigut molt apassionant.
Tens alguna cosa en ment ja per al futur?
Sé que encara em queda molt per aprendre, però no tinc res tancat. No m'agrada condicionar-me, sinó estar oberta a totes les possibilitats. Crec que si dirigeixes la teua creativitat, és probable que et perdes sorpreses pel camí. Jo confie més en la intuïció que al cap. Mentrestant, conviuran diverses obres de la companyia, donant-li al públic la possibilitat d'acostar-se a totes elles simultàniament, i són molt distintes entre si.
Xiana Arias Menor
