Hamlet per al teatre, i el teatre per a Hamlet.
Després de tota una vida en el teatre, Sergi Belbel torna al principi amb una nova mirada dirigint la segona part de la qual serà la seua pròpia versió d'Hamlet. De la mà d'Enric Cambray, se submergeix en el segon acte com si fora la primera vegada per a reivindicar la comèdia amagada darrere dels versos més coneguts de la història del teatre, fent, en realitat, un homenatge a l'art dels escenaris.
Per què, en aquest punt de la teua carrera, després d'haver escrit -i rebut nombrosos reconeixements-, ensenyat, dirigit espectacles i fins i tot un teatre, arribes a Hamlet?
La veritat és que és una obra que m'ha perseguit des que era bastant jove… De fet, tindria uns 17 anys quan vaig tindre el meu primer contacte amb Hamlet. Va ser un muntatge molt bo, en català, una posada en escena amb molts mitjans i un gran actor, i ja llavors em va impressionar molt. Recorde que em vaig quedar enxampat per la història, encara que, confesse, no l'acabava d'entendre. Uns deu anys més tard, quan em dedicava professionalment al teatre, el vaig tornar a veure en el Festival de Avignon, a França, posat en escena per un dels grans directors europeus del segle XX i part del XXI, Patrice Chéreau. Va fer l'Hamlet integral en francés, cinc hores en el Palau dels Papes, i eixa nit ací recorde tindre un impacte que poques vegades he tornat a sentir veient una obra de teatre de text. Em vaig emocionar, vaig plorar, vaig passar cinc hores meravelloses, però és cert que no arribava a entendre la totalitat del text. Vaig eixir d'allí, i recorde pensar: Jo mai muntaré aquesta obra.
Però has trencat la teua promesa.
La meua promesa es manté, però es manté com a director, no com a autor, perquè, en realitat, aquests Hamlet són quasi una declaració d'amor de jo com a autor al gran autor de la literatura universal dramàtica de tots els temps, que és Shakespeare. Són una confessió d'amor, i un intent d'entendre l'obra.
I com arribes a muntar-la, llavors?
Va ser per Enric. Un dia, parlant amb ell, li vaig dir: “Sent, Enric, tu eres molt bo, eres un actor molt complet, tens sentit de l'humor, una dicció quasi perfecta, molta presència… com és que no treballes més?” I ell em va contestar: “Bé, ja saps, la crisi del teatre, les famílies, si eres ací no eres allí, no et coneixen… I, a més, ja se m'està passant l'edat. Mai interpretaré a Hamlet”. Clar! Acabava de citar una de les meues obsessions, perquè jo tampoc anava a muntar mai Hamlet. Llavors vaig pensar que volia provar alguna cosa: Mai muntaré Hamlet com a director, però què passa si com a autor agafe a aquest actor que m'agrada tant i intente fer alguna cosa monologada? I, pensant en Enric (perquè és un actor que té molta vis còmica, molt de sentit de la teatralitat…) se'm va ocórrer posar-lo com un comediant de stand-up comedy, diferenciant a l'actor i al comediant.
Per tant, Enric ha sigut una peça fonamental del procés de creació.
Absolutament, encara que he de dir que ell no ha participat en l'escriptura del text. Jo vaig començar a escriure un poc abans de la pandèmia, i confesse que, per a mi, va ser una etapa estupenda per a ficar-me en això, perquè clar, no podia fer res més, i vaig entrar de ple. Vaig escriure durant tota la pandèmia, i, encara que la meua idea era fer un sol espectacle, el primer acte va anar donant-me tant de si, que vaig decidir començar per ací. Va eixir un monòleg de dues hores, que semblava una cosa molt desmesurada. Llavors, un dia, vaig cridar a Enric i li vaig dir: “Et puc llegir una cosa? Tens dues hores lliures?” (Perquè m'agrada llegir els meus propis textos.) “Sí” “Val, escolta això”. Quan vaig acabar de llegir, vaig alçar la mirada, i vaig veure que estava quasi plorant, d'emoció. Va dir: “Quina bèstia”. “Val, perquè això és per a tu.” A partir d'eixe moment, Enric va anar entrant i anava fent suggeriments. És a dir, ell no participa en la creació textual, però sí que participa, i molt, en el performatiu, encara que, coneixent-lo, és cert que jo vaig anticipar alguna cosa en el text, perquè era a mesura per a ell.
Com es rep la vostra nova proposta d'Hamlet?
Al principi, l'enviem a diversos teatres, però ningú va acceptar la proposta, fins que trobem un espai molt xicotet a Barcelona. I l'estrena va ser tota una sorpresa. Va tindre molt bon acolliment, tant que passem de fer el 01 en el circuit Off de Barcelona, a coproduir el 02 amb el Teatre Nacional de Catalunya. Jo crec que el text llegit pot espantar, però Enric és capaç de donar-li una dimensió que fa que siga molt atractiu per als espectadors. Encara que no és un espectacle fàcil, perquè intentem que la densitat de l'original es mantinga, la gràcia i el ritme el fan molt suportable.
T'atreviries a dir alguna cosa que l'espectador s'emporte d'aquesta versió, que no estiga en un altre Hamlet?
Crec que es queden amb el sentit de l'humor, el cinisme. Sí, perquè moltes vegades el tràgic de la història, el purament dramàtic, fins i tot el pes de la dimensió filosòfica del text, l'eclipsa. Perquè, encara que el nostre Hamlet manté eixe debat, construeix un reflex del joc i el sentit de l'humor desgranant pràcticament cada rèplica. L'obra, al final, és una reflexió sobre el llenguatge. Crec que aquest codi queda molt clar en el 01, encara que sempre és una cosa presumptuosa afirmar això sense ser espectador.
Com canvia Hamlet.01 respecte a Hamlet.02? S'entenen per separat?
Es pot veure el 02 independentment, no passa res, però és cert que pots gaudir-ho més tenint al cap l'obra, perquè Enric li dona una nova dimensió. A més, aquesta segona part evoluciona, i anirà més enllà en les següents. En aquest cas, té a veure amb el nivell d'interpel·lació a l'espectador, perquè, sense violentar, és major. El públic està més integrat i connecta més amb l'obra, perquè comença tota la part del teatre dins del teatre. Com Las meninas, en les quals el pintor està dins de la pintura. I una vegada que apareix el teatre en l'obra, ocupa una posició importantíssima, encara que represente una contradicció meravellosa; em referisc al fet que l'obra que es representa succeeix en el segle XII a Dinamarca, però està escrita l'any 1600. Shakespeare està apel·lant a un passat que considera meravellós per a explicar alguna cosa del seu present. Però, encara que Hamlet sí que va ser un rei que va existir, fill d'un altre rei, es veu que no és del seu temps ni la seua terra perquè allí no hi havia teatre, i ell, en l'obra, es refereix a companyies ambulants, saps? L'apogeu de la teatralitat és alguna cosa del seu temps, de l'època isabelina. És un autèntic contrasentit des del punt de vista històric: està fent un anacronisme, igual que nosaltres ho fem contant aquesta història als espectadors del segle XXI.
I què creus que explica aquest segon acte d'Hamlet a l'espectador del hui?
Sens dubte, el poder del teatre. Em referisc, des de fa ja moltíssims anys, tothom vaticina que el teatre desapareixerà. I, en realitat, el que està ocorrent és tot el contrari. Amb la irrupció del digital, el teatre s'està revaloritzant més que mai. És un lloc on el teu mòbil em fastigueja, em pertorba, és un problema. És un lloc en el qual no hi ha tecnologia, perquè, sí, puc posar una projecció o fer una il·luminació més sofisticada, però això ajuda, complementa o dona qualitat, però no construeix la teatralitat. L'essència del nostre art és el no-res entre els quals actuen i els que contemplen, el no-res que es propaga només per l'aire. El que fa l'obra bona és un text potent i una interpretació impactant, res més. Només amb això pots arribar molt més lluny que amb TikTok. És a dir, reivindique eixe poder al qual Hamlet es refereix quan parla del teatre, un lloc on encara hi ha llibertat, on encara es poden contar coses, on encara pots impactar a algú gràcies al viu, al directe, a l'emoció compartida. Eixa vigència és la que ens connecta amb Hamlet.
Si el teu objectiu és anar desgranant Hamlet, què esperes per al futur i les següents parts?
De moment, estaran girant alhora el 01 i el 02, i en una ocasió els vam fer seguits. Això va ser meravellós, però molt cansat, perquè al final acaba sent un monòleg de 5 hores amb pausa. I el futur… Si el 02 té aquesta innovació amb el públic, el 03 haurà de fer un salt encara major, perquè és el moment en el qual ocorre tot: El monòleg de “Ser o no ser”, el teatre dins del teatre, la gran escena amb Ofelia, la mort de Poloni. És el cim de la muntanya. No sé encara com serà eixe pas, però sí que puc dir que es retardarà, perquè, per exemple, estrenem el 01 en el Teatre Espanyol al maig. Així i tot, jo no em vull morir sense fer el 5, o fins i tot una funció de 10 hores de monòleg en el qual, al final, tot s'acabe: l'actor, tots els seus personatges, l'autor, el públic, i fins i tot el teatre.
Xiana Arias
