Conversant amb Silvia Zarco: la tragèdia, Ifigenia i el teatre
Silvia Zarco és llicenciada en Filologia Clàssica i exerceix la seua labor pedagògica com a professora de llatí i de grec en un xicotet institut (I.E.S Sibèria Extremenya) de Talarrubias. Amant del món clàssic, des de 2004 dirigeix el grup de teatre juvenil Párodos. Aquest grup permet a Zarco investigar sobre les capacitats cíviques i pedagògiques que el teatre i els textos clàssics ofereixen.
En aquesta entrevista parlem de moltes coses; però, sobretot, del món clàssic, del paper que ha tingut i té històricament la tragèdia, del grup Párodos i de la seua peça Ifigenia, triada per a la XXVIII edició del Festival de Teatre Clàssic de Peníscola. Amb aquesta obra Silvia Zarco ens mostra el “Km 0 de la violència contra la dona i les xiquetes en la literatura occidental”.
Però abans de llançar-nos a parlar llargament sobre el món clàssic i Ifigenia, l'autora ens conta el perquè d'eixa vocació pel món grecollatí. Enfront d'un sistema educatiu heretat de la Revolució Industrial que encimbella la intel·ligència matemàtica, baixant en conseqüència l'autoestima de l'alumnat no massa dutxe en ella, “vaig trobar en les humanitats la meua felicitat i autoconfiança, sobretot en la llengua i cultura gregues, en eixe món de reflexió, d'autoqüestionament, d'autoreflexió per a ser millors, de cerca de la llibertat i de la bellesa que tenien en l'antiga Grècia.”
Per a Zarco, la tragèdia grega ens permet situar un espill davant de cadascun de nosaltres, un “espill inquietador” la funció del qual és posar davant l'espectador/ciutadà un conflicte per a evidenciar l'error tràgic i així poder conciliar-lo. La tragèdia, en paraules de l'autora, té una funció cívica, “de reflexió col·lectiva, de teràpia comunitària, de tragèdia política en el sentit de la polis (ciutat-estat), de reflexionar junts com a ciutadans entorn d'un espai obert”.
En plantejar-se la qüestió de si els textos dramàtics poden utilitzar-se com una eina per a investigar el passat, això és, com a document històric, Silvia Zarco no dubte a respondre rotundament que sí. I evidentment és ací on entra Ifigenia, dirigida per Eva Romero i coproduïda per Maribel Mesón i el Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida.
Amb aquesta obra es pretén viatjar fins al moment exacte en què s'entronitza el patriarcat. Ifigenia, filla d'Agamèmnon, cap de l'exèrcit grec, és sacrificada pel seu propi pare a canvi de la glòria d'arrasar Troia; “la guerra de Troia comença amb el sacrifici d'Ifigenia, però acaba de la mateixa manera: amb el sacrifici de la jove Polixena. Dos adolescents, grega i troiana, filles de les reines dels bàndols en contesa, són l'alfa i omega de la mítica guerra”. El sacrifici de Ifigenia és la primera mort d'una dona per violència en la història de la literatura occidental. Respecte a la idea de la tragèdia com a document històric, és interessant com l'autora comenta que les tragèdies gregues sobre la guerra de Troia “documenten el pas de l'antiga religió prehel·lènica femenina a la masculina dels déus de l'Olimp, fet que condicionarà les lleis del dret grec, dret que més tard influirà en el romà i europeu”
Amb Ifigenia, Silvia Zarco, Eva Romero i Maribel Mesón pretenen que l'espectador reconega “la hamartia, concepte que els grecs coneixien com l'error tràgic, per a així arribar a l'anagnòrisi (reconeixement) com a espècie violenta i a partir d'ací poder experimentar una catarsi o purificació.”
D'altra banda, cal no oblidar que Zarco porta desenvolupant des de 2004 una iniciativa teatral juvenil, el grup Párodos, on alumnes de l'I.E.S Sibèria Extremenya munten obres clàssiques. En parlar sobre la possibilitat de realitzar teatre en un àmbit escolar, l'autora ens comenta sobre les capacitats d'aprenentatge vital que aquest ofereix. Gràcies al teatre els alumnes aprenen a emocionar-se, a reconéixer-se a si mateixos, a viure, en definitiva. Com assegura Silvia Zarco, els alumnes “realment comprenen que en la vida no sols cal succeir, sinó esdevindre”.
Finalment, per a tancar l'entrevista, proposem a Zarco que trie una obra d'art, sense cap mena de restricció temporal, estilística o formal; i que ens diga el perquè de la seua elecció. L'autora tria una figureta bellíssima, esperançadora, del període neolític trobada en Sesklo, una kourotrophos que mostra una figura femenina abraçant a un bebé. Per a ella, “Eixa abraçada simbolitza tot el que com a humanista en la meua vida jo intente aportar amb entusiasme (…) Una abraçada que alimente a l'ésser humà, en el meu cas a través de l'educació i del teatre, que el faça créixer per a ser millor. Una abraçada plena d'entusiasme en el seu més pur sentit etimològic de “tindre a un déu dins”, a eixe déu que inspira als artistes per a fer les coses amb passió”.
Gerardo Dieterlen
