Natalia s'aguanta el riure i escaneja amb la mirada el pati de butaques des del costat esquerre de l'escenari, amagada darrere de les cortines, pot veure-ho tot.
“Sí, però hui s'està millor que ahir”, li contesta la dona al marit. “A més, ací corre una brisa meravellosa.”
“Sí que s'està bé, sí.”
Estan en la punta de la fila de butaques, a l'esquerra de l'escenari. Tímidament, Natalia els escolta. Bevent aigua i repostejant la story de la companyia en l'Instagram, escoltava clandestinament les converses dels assistents.
No havia de fer-ho, no perquè estiguera prohibit ni res per l'estil, sinó perquè sabia que la posaria més nerviosa. Com fumar, que tampoc havia de fer-ho, però què li farem?
“Una cosa, saps de què va? Que ni ho he mirat”, li diu una xica a una altra.
“T'ho he enviat per WhatsApp”, li contesta l'amiga, posant els ulls en blanc. “És un teatre grec, te'n recordes del de Sagunt? Doncs com eixe.”
“El mateix?”
“Obri el WhatsApp, va.”
Natalia s'aguanta el riure i escaneja amb la mirada el pati de butaques des del costat esquerre de l'escenari, amagada darrere de les cortines, pot veure-ho tot.
Està a rebentar. Encara sort, l'única cosa que li fa més vergonya que actuar davant del públic és actuar davant de cap públic. La majoria són senyores majors i els seus marits, però també veu algunes xiques joves, arrossegant als nuvis o núvies pel passadís de butaques, buscant el número darrere de la cadira.
“A veure, 204 i 203, han d'estar per ací” es diuen, mentre miren els cartellets que hi ha darrere de les cadires. “211, 212, 213… Perquè ací no estan. *Uy, perdone senyora.”
Sense voler, la xica havia trepitjat a la senyora que, asseguda, es ventava furiosament.
“Tranquil·la filla, però mira per on vas, que quasi em deixes coixa.”
“Perdone, però és que no trobem les cadires”
“Quin número teniu?”
“204 i 203.”
“Això és allí,” els assenyala, amb el ventall tancat. “A dalt, en la primera fila.”
“Vens o què?” Natalia es gira i es troba cara a cara amb Clara, la maquilladora. “Que ja estem tots.”
Clara es refereix al ritual que fan abans de cada funció. Que és, bàsicament, estar tots en un cercle i posar-se a saltar. Com els futbolistes quan guanyen els partits? Doncs igual. És un ritual estúpid, però l'ajuda, almenys a Natalia, a relaxar-se abans de la funció.
“Vaig.” Mira cap avall mentre camina cap al camerino, procurant no entropessar amb els cables.
Tindre el camerino entre parets de pedra dins d'un castell templer és una cosa bastant inusual, però que, amb aquesta calor, s'agraeix.
Mentre sona l'avís per a recordar als més ressagats apagar el mòbil, fan el ritual. Amb els braços sobre el coll de qualsevol que tinga a la seua esquerra i dreta, es posen a saltar. Com a criatures. Entre el maquillatge i les robes d'època, li semblava que s'havien escapat d'alguna pel·lícula de Tim Burton.
Ja és l'hora, ixen Sergio, Manu i Adrián primer.
I li toca a ella. Podria fer-ho mil vegades i estar igual de nerviosa com la primera vegada.
En eixir a l'escenari, les llums li enceguen i el cor li batega a mil per hora, però, com sempre, the show must go on.
I així, durant quasi dues hores, corrent per darrere de l'escenari, intentant no entropessar amb els cables, la funció acaba.
Natalia té el mal hàbit, com molts altres, de mirar al públic mentre els seus companys fan l'escena. Com escoltar els comentaris abans de l'obra, això no li fa cap bé, però què li farem?
La majoria estan amb la mirada fixa en l'obra, com si miraren un partit de tenis, alternant entre un personatge i un altre, depenent de qui parle, clar. Uns altres parlen, amb la mà sobre la boca, amb el del costat.
Mentre fan la salutació al públic, la gent els aplaudeix, bon senyal, suposa.
Natalia somriu.
No pot evitar-ho.
Laia Monsalve
